El complexe d'Èdip

Crec que ja és el moment d'estrenar el meu blog. Per això he escollit un tema que

em sembla ben interessant per a fer la meva primera entrada, el complexe de Èdip.

Les bases de la psicoanàlisis les hem de cercar en Freud, qui va utilitzar aquest terme per a descriure les seves teories que pretenien entendre malalties mentals a través de la hipnosi, i, crear-ne d'altres per explicar la conducta humana.

Freud, empra la hipnosi com a mètode per a poder accedir al inconscient dels seus pacients i recuperar el record d'aquests, que si recorden els sucessos en estat de vigilia, se soluciona el problema.

Freud diu que pot arribar al mateix resultat sense la hipnosi i elabora una teoria explicativa sobre la neurosi, basada en qüestions sexulas. Descriu les etapes del desenvolupament psicosexual que l'orientaven cap a on dirigir el procés de la psicoanàlisi.

Etapes:

*fase oral (0-2)

*fase anal (0-3)

*fase fàlica (3-6)

*fase de latència (6-11)

*fase genital (11-+11)

Segons Freud les tres primeres etapes eren les més importants en el desenvolupament de la personalitat del nen, i per tant, si passaven per aquestes tres etapes de forma normal i a l'edat corresponent l'individu tindria un desenvolupament psicosexual i una vida sexual normal.

I en una d'aquestes etapes, és on rau el meu interès i l'entrada d'aquest blog: la fase fàlica i el complexe d'Èdip.

Durant l'etapa fàlica, els nens s'autodescobreixen i s'adonen que són diferents entre ells. La fase de plaer es troba a la zona genital i es desenvolupa el complexe d'Èdip, que desempenya un paper fonamental en l'estructura de la personalitat i en l'orientació del desig humà. Freud afirma que aquesta tendència és universal i independent a la cultura i organització familiar.

El complexe es basa en el fet de que el nen s'enamora de la mare i té por al pare, ja que el veu com un competidor. Vol ficar-se al llit amb la mare però alhora té por que el pare el castri. Es resolt a partir de que el nen s'identifica amb el pare i conseqüentment renuncia a la mare. De la mateixa manera passa amb les nenes, renuncien al pare perquè accepten que són la mare. El complexe és superat amb major o menor èxit amb l'elecció d'un tipus particular de parella fora el triangle familiar.

I Freud s'inspira en aquesta tragèdia grega per explicar la tendència amorosa dels nens cap a la mare i els gelos cap el pare i a la viceversa, la mateixa tendència de las nenas cap al pare.

La tragèdia és la següent:

Èdip, és el mític rei de Tebas, fill de Layo i Yocasta, que matà, sense saber-ho, al seu propi pare i mantingué relacions amb la seva mare.

Al nèixer Edip, l'oracle va preveure al pare el que passaria, y Layo, volguent evitar el destí, el va manar matar al fill.

El seu botxí, empatitzat pel nen, va decidir abandonar-lo en una muntaya. Un pastor, va trobar al nen i el va entregar als reis de Corint, que es varen encarregar de la seva criança.

En fer-se adolescent, Èdip va començar a sospitar que no era fill dels seus pares. Per sortir de dubtes, consultà a l'oracle qui li va predir que mataria al seu pare i mantindria relacions sexuals amb la mare.

Èdip, pensant-se que els seus pares eren els que desde petit l'havien criat, va decidir allunyar-se d'ells, i així fugir del seu destí.

En el seu viatje cap a Tebas, es troba amb Layo enmig d'una emboscada, discuteix amb ell per la prefència de pas i el mata sense saber que era el rey de Tebas i el seu propi pare.

Després de passar una prova molt difícil, Èdip és nomenat rey, pel que es casa amb la vídua de Layo, Yocasta, la seva veritable mare.

Posteriorment, descoreix que és el fill de Yocasta i Layo.

Quan Yocasta s'assabenta que s'ha casat amb el seu propi fill, es suicida i Èdip s'arrenca els ulls, abandona el tró i fuig.